Onze de Setembre, commemoració

L'11 de setembre de 1714 no es va perdre una batalla, no van morir un determinat numero de
soldats, no es va jugar els diners i poder d'una família nobiliària enfront d'una altre; es va escriure el final de les llibertats nacionals de Catalunya i la victòria de l'absolutisme borbònic sobre el parlamentarisme. Des de sempre, la Diada Nacional ha sigut un gest de reivindicació i oposició a un estat de coses massa asfixiants per una societat que intenta prosperar. Des de l'inici de les primeres commemoracions, les repressions, les amenaces i les prohibicions han envoltat aquesta data que poc té de festiva.
Pels voltants del segle XVIII, l'anomenat Segle de les Llums, un referent de llibertat, de lluita
per acabar amb un poder omnipresent i brutal, era la gesta dels catalans. Aquells que, sabent que la lluita seria perdedora varen voler continuar per honor, dignitat i llibertat. I es que si us en recordeu, amb una mica de memòria, potser el nom de Sarajevo us sona d'alguna cosa. Fou la ciutat bòsnia bombardejada per Milòsevic que va captivar les mirades i la indignació de mitja Europa mentre les institucions comunitàries eren incapaces de fer-hi res. L'Onze de Setembre va convertir Barcelona en la ciutat màrtil de tota europa però en un referent de llibertat. Fins i tot Voltaire se'n fa referència en una de les seues obres com un exemple a seguir. Però hi ha més a entendre. El que per aquelles dates es discutia no era unes lleis o uns impostos per aquí o per allà, sinó que s'enfrontaven dos models, l'absolutisme, i el constitucionalisme; el poder únic i total del rei o les sancions i limitacions de corts i parlaments que, sense ser democràtiques, representaven la realitat d'un país que anava en camí de ser l'estat del sud d'Europa més potent de la futura època contemporània. Enfront d'això, el poder absolut
que va perdre a Europa la seua guerra la va guanyar a Espanya convertint Catalunya en una regió, una intendència militar sobrecarregada i oprimida, deprimida per una feixuga carrega
fiscal que només la va permetre ser el motor econòmic d'una Espanya endarrerida i nobiliària. Les vides que varen donar la seua sang per la llibertat d'aquest país no eren ni soldats professionals a sou, ni nobles amb honors, ni patricis enriquits per un sistema d'explotació social.
Eren ciutadans lliures i respectats, que tenien drets com a catalans a no ser maltractats ni abusats i treballaven per a menjar ells i les seues famílies. La lluita d'aquells catalans que ho varen donar tot per la seua nació que tot just començava a despertar d'anys de pestes, crisis
medievals, bandolers, guerres civils... només es pot entendre perquè la seua nació els protegia dels abusos que reis, nobles i exèrcits feien a la plebs en aquella època. Catalunya el paradigma d'un sistema garantista i de limitació de poders: això es va perdre el 1714. No hi ha festa, sinó tragèdia en l'últim sospir dels homes i dones que varen lluitar per salvar casa, família i treball; i tan sols una nació lliure tornarà a oferir als ciutadans de Catalunya, vinguts d'on sigui i parlant com sigui, la protecció que com a humans necessitem d'un col·lectiu al qual servim i ens ha de servir.

Visca Catalunya lliure!

Cristian Cortés i Estebanell

Militant de JERC- Badalona i historiador