Onze de Setembre, commemoració

L'11 de setembre de 1714 no es va perdre una batalla, no van morir un determinat numero de
soldats, no es va jugar els diners i poder d'una família nobiliària enfront d'una altre; es va escriure el final de les llibertats nacionals de Catalunya i la victòria de l'absolutisme borbònic sobre el parlamentarisme. Des de sempre, la Diada Nacional ha sigut un gest de reivindicació i oposició a un estat de coses massa asfixiants per una societat que intenta prosperar. Des de l'inici de les primeres commemoracions, les repressions, les amenaces i les prohibicions han envoltat aquesta data que poc té de festiva.
Pels voltants del segle XVIII, l'anomenat Segle de les Llums, un referent de llibertat, de lluita
per acabar amb un poder omnipresent i brutal, era la gesta dels catalans. Aquells que, sabent que la lluita seria perdedora varen voler continuar per honor, dignitat i llibertat. I es que si us en recordeu, amb una mica de memòria, potser el nom de Sarajevo us sona d'alguna cosa. Fou la ciutat bòsnia bombardejada per Milòsevic que va captivar les mirades i la indignació de mitja Europa mentre les institucions comunitàries eren incapaces de fer-hi res. L'Onze de Setembre va convertir Barcelona en la ciutat màrtil de tota europa però en un referent de llibertat. Fins i tot Voltaire se'n fa referència en una de les seues obres com un exemple a seguir. Però hi ha més a entendre. El que per aquelles dates es discutia no era unes lleis o uns impostos per aquí o per allà, sinó que s'enfrontaven dos models, l'absolutisme, i el constitucionalisme; el poder únic i total del rei o les sancions i limitacions de corts i parlaments que, sense ser democràtiques, representaven la realitat d'un país que anava en camí de ser l'estat del sud d'Europa més potent de la futura època contemporània. Enfront d'això, el poder absolut
que va perdre a Europa la seua guerra la va guanyar a Espanya convertint Catalunya en una regió, una intendència militar sobrecarregada i oprimida, deprimida per una feixuga carrega
fiscal que només la va permetre ser el motor econòmic d'una Espanya endarrerida i nobiliària. Les vides que varen donar la seua sang per la llibertat d'aquest país no eren ni soldats professionals a sou, ni nobles amb honors, ni patricis enriquits per un sistema d'explotació social.
Eren ciutadans lliures i respectats, que tenien drets com a catalans a no ser maltractats ni abusats i treballaven per a menjar ells i les seues famílies. La lluita d'aquells catalans que ho varen donar tot per la seua nació que tot just començava a despertar d'anys de pestes, crisis
medievals, bandolers, guerres civils... només es pot entendre perquè la seua nació els protegia dels abusos que reis, nobles i exèrcits feien a la plebs en aquella època. Catalunya el paradigma d'un sistema garantista i de limitació de poders: això es va perdre el 1714. No hi ha festa, sinó tragèdia en l'últim sospir dels homes i dones que varen lluitar per salvar casa, família i treball; i tan sols una nació lliure tornarà a oferir als ciutadans de Catalunya, vinguts d'on sigui i parlant com sigui, la protecció que com a humans necessitem d'un col·lectiu al qual servim i ens ha de servir.

Visca Catalunya lliure!

Cristian Cortés i Estebanell

Militant de JERC- Badalona i historiador

L' entrevista: "Martín Arcos: director de Ràdio la Mina"

Ràdio La Mina es va crear el 1984 com una eina de comunicació al barri. També es tractava de donar a conèixer el barri a la resta de Sant Adrià de Besòs i fugir de la imatge estereotipada de La Mina. Actualment, 24 anys deprés volen impulsar la nova ràdio municipal que l’Ajuntament de la ciutat té previst engegar. Martín Arcos és director tècnic, de programació i de musicals de la ràdio.

Quina és l’audiència que busca Ràdio La Mina?
No busquem un perfil d’oient concret, sinó que emetem per un públic molt heterogeni, la ràdio ha de ser per tothom. Creiem que tot el barri ha de tenir dret a sentir-se representat per la ràdio. Ens definim doncs, com una emissora cultural que no tanca les portes a cap possible oient. Per això, optem per una programació amb grans dosis de música, magazines focalitzats en bona part en les novetats del barri, debats d’actualitat oberts a l’audiència i informatius periòdics.
La vostra emissora segueix una tendència ideològica més o menys concreta en els seus informatius?
La gran majoria de mitjans de comunicació estan influenciats per alguna ideologia, però aquest no és el nostre cas. Nosaltres partim del dret de tots els colors polítics a expressar i difondre les seves informacions per la ràdio. Hem d’estar oberts a totes les sensibilitats; si no fos així, se’ns
podria acusar de pèrdua de la independència del mitjà, cosa que hem evitatal llarg de la nostra trajectòria. La nostra relació amb els partits polítics és de cordialitat, en cap cas d’amiguisme, i ells saben que aquesta és una emissora per a tots.
Quin paper juga Ràdio La Mina al Barri?
En primer lloc, és indubtablement una important eina cohesionadora pel veïnat i pel municipi en el seu conjunt. Participem activament en tot tipus d’actes culturals que s’organitzen a La Mina, ja que, de fet, som una associació de veïns que té com a particularitat la ràdio. Persones de totes
les edats vénen i col·laboren amb nosaltres, des d’estudiants de periodisme amb afany l’estrenar-se en el món radiofònic, fins a jubilats fascinats amb el mitjà. Per a tots ells, muntem cursos d’iniciació a la ràdio.

Crisi política i dependència politica

Que estem immersos en una difícil crisi econòmica tothom hores d’ara n’és plenament conscient. En aquests moments, a octubre de 2008, les últimes dades de què disposem sobre la situació econòmica de Catalunya han confirmat els pitjors pronòstics. Durant el segon trimestre del present any l’economia catalana ha decrescut un -0,1% respecte el primer trimestre, i durant el
mes d’agost l’atur registrat s’ha desbocat i ha patit un creixement sense precedents amb 20.118 desocupats més . Amb aquest, ja són deu els mesos que porta pujant de forma consecutiva i el nombre total de persones desocupades s’ha situat a Catalunya en 342.082, la xifra més alta en
14 anys. Les informacions que ens arriben ens parlen constantment que ens trobem davant d’una crisi financera a causa de la manca d’escrúpols i d’ètica del capitalisme financer internacional i que troba el seu origen en dues pràctiques que han resultat letals: la primera, del fet que el sistema bancari ha concedit préstecs hipotecaris per damunt del valor real de
l’habitatge a milions de persones amb un elevat risc d’insolvència. I la segona, que les entitats financeres es van dedicar a “empaquetar” aquests préstecs hipotecaris i els van vendre com a productes financers d’elevada rendibilitat tot amagant el risc altíssim que comportava la seva adquisició. Finalment, i com era d’esperar, quan un part important d’aquests prestataris insolvents no han pogut fer front a la hipoteca contractada, els bancs comercials han començat a fer fallida i els bancs d’inversió els han anat al darrera al fondre’s els valors dels productes financers relacionats amb aquestes hipoteques impagades. La conseqüència immediata d’aquesta crisi financera –que és la que pateix l’economia real de totes i tots- és que els bancs no tenen diners per a concedir els préstecs a curt i llarg termini que necessita el
teixit empresarial per continuar i poder ampliar la seva activitat normal, el que provoca el tancament de moltes empreses i el creixement de l’atur. A Catalunya, però, la crisi financera internacional no és la única crisi a la que ens enfrontem. Ni probablement és la més greu. Al nostre país, a la crisi financera s’hi afegeix una crisi de competitivitat de la nostra economia, que fa anys que arrosseguem i que arran de l’esfondrament del sector de la construcció estem evidenciant de forma contundent. Durant els darrers deu anys el sector de la construcció ha
actuat com a motor de l’economia catalana, ha tingut un creixement espectacular i ha permès que el creixement del Producte Interior Brut es situés en taxes importants per sobre del 3%. Però, paral·lelament, quasi ningú havia prestat atenció que el creixement industrial i el dels
sectors que havien de ser punta de llança de la competitivitat del país -els sectors que ens havien de permetre exportar més producció arreu del món i ampliar la quota de mercat i de riquesa- era molt petit. A diferència de Madrid o el País Basc, a casa nostra no hem tingut ni el poder polític, ni els recursos econòmics per a invertir en infraestructures i poder desenvolupar un teixit
empresarial fort de sectors punters amb capacitat exportadora. Per això quan el sector de la
construcció ha perdut el seu tremp i l’atur s’ha incrementat de forma molt notable ens hem adonat –dramàticament que no disposem d’un motor econòmic alternatiu al del totxo per continuar generant benestar i riquesa i que la nostra economia no té la capacitat de recol·locar les
persones que es queden sense feina.
I què té a veure tot això amb la dependència política? Doncs tot, perquè sense el poder polític per disposar d’un aeroport amb connexions intercontinentals capaç de captar inversió estrangera i el millor talent, sense els diners de l’espoli fiscal que es queda Espanya per poder fer inversió en Recerca i Desenvolupament, infraestructures i millorar la formació dels nostres joves, i sense la competència per dissenyar una política fiscal que afavoreixi l’exportació i les empreses exportadores, ens serà impossible millorar la nostra competitivitat respecte els altres països de món. I la crisi en la que estem immersos es dilatarà, malauradament, molts més anys del que durarà en altres indrets, deixant al seu pas una rastellera de destrucció d’empreses i de centenars de milers d’aturats. La crua realitat és que ara més que mai necessitem un poder
polític propi per fer front a la difícil situació que tenim al davant. Dit de forma més clara: o ens en sortim de la crisi amb Estat propi, o la crisi pot acabar amb bona part del que hem entès com a economia catalana.

Uriel Bertran i Arrué

Diputat al Parlament de Catalunya

Hispanitat i genocidi cultural

El 12 d'octubre els espanyols recorden no el fet geogràfic de la descoberta del Nou Món,sinó el
començament de l'expansió imperialista de l'esperit espanyol. Castella s'estava convertint en Espanya. La nació castellana, que no havia estat tan castigada per la pesta del segle XIV com la
Corona d'Aragó i que havia superat bé la guerra civil que entronitzà els Trastámara, posava les bases del seu imperi. Castella no construeix primer l'Estat espanyol i desprès consolida l'Imperi:
Castella conquereix les Índies Occidentals (Amèrica) sense la unitat prèvia de l'Estat espanyol. Aquesta la fa quan decau la seva supremacia a Europa. Hispanitat i genocidi cultural van juntes. L'expansió de l'esperit espanyol es dirigeix cap a cultures, avui dia conegudes com a precolombines, impossibles d'assimilar en qualsevol aspecte. El xoc cultural no pot ser més absolut. La llengua, els costums i la religió són absolutament alienes. Només el sotmetiment violent de les cultures autòctones va fer possible l'Amèrica espanyola. Encara van tenir sort els indis de trobar un protector en fra Bartolomé de las Casas (1474-1566). Aquest va fer possible
evitar les formes més evidents d'esclavitud pels indis. La Hispanitat a Amèrica uneix el genocidi cultural, sense el qual no serien súbdits de la Corona, a l'interès polític en l'enfortiment de la Corona. En canvi a la Península la Hispanitat o castellanització forçosa, va trigar més en imposar-se. Respecte de la Corona d'Aragó primer hi ha l'intent d'uniformització política amb el Comte-Duc d'Olivares, però només Felip V aconsegueix la uniformització política i la desnacionalització
cultural progressiva de Catalunya a partir de 1714. A Euskadi serà ja sota el liberalisme del segle XIX que s'imposarà la uniformització política; Galícia estava ja culturalment en totaldecadència al segle XVIII. La Hispanitat va lligada a la uniformització política i cultural de pobles diversos, a l'agressió genocida contra la diversitat cultural. Avui dia patim encara els efectes de la uniformització de formes més subtils, però no menys reals. La lluita continua.

Joan Pere Salmerón