L'actual crisi econòmica està desfent els fonaments que han justificat la bondat de la España de las autonomías: la capacitat de generar riquesa i benestar. Si l'Espanya
franquista no es podia justificar de cap manera per la vulneració implacable dels drets humans, en canvi la dominació política de l'Espanya actual sobre els Països Catalans i sobre els seus recursos econòmics -més sofisticada i aparentment democràtica ha pogut justificar-se des de la Transició, per part dels qui la van pactar, perquè ha semblat aparellada a un projecte espanyol capaç de generar benestar
econòmic. No només això, la capacitat de generar creixement econòmic, el España va bien d'Aznar, ha servit fins i tot per disfressar Espanya de potència mundial!
Primer fou González, després Aznar i ara Zapatero, tots ells han cantat les excel·lències de la Transició espanyola en termes econòmics i, d'aquesta manera,
han justificat els lligams que ha mantingut amb el franquisme: els visques
a la sacrosanta unitat d'Espanya i al Borbó, la prohibició penal del dret a l'autodeterminació, la simple descentralització administrativa, l'espoli fiscal dels Països Catalans... Així, El atado i bien atado, que va convertir la transició en una simple transacció amb l'exèrcit i els poders fàctics del moment, s'ha silenciat sempre en ares -han dit- d'una pau social que ha servit per modernitzar definitivament una societat espanyola endarrerida.
Aquest ha estat el relat oficial dels últims trenta anys. Fins ara. Perquè un relat més propi d'un conte de fades no podia durar eternament i, finalment, el col·lapse del model econòmic i polític espanyol, evidenciat amb l'esclat virulent de l'actual crisi econòmica i el menyspreu continuat a l'Estatut, ha posat punt i final a la
festa de la transició. Espanya, com era de preveure, després de tants segles cultivant un modus vivendi basat en la dominació, en l'espoli i el dret de conquesta, ha demostrat, una vegada més, que no vol canviar ni canviarà, i que, per enèsima vegada, com al 1714, i al 1814, i al 1873, i al 1898, i al 1923, i al 1936.. ha tornat a fracassar com a projecte històric compartit.
Aconseguir benestar i desenvolupament, en democràcia i lliure mercat, és a dir, en un entorn competitiu, requereix d'esforç, tolerància, llibertat i creativitat. Tenint en compte això, algú pot sostenir que els valors que ha cultivat l'Espanya actual, la dels darrers trenta anys, són diferents als que ha mostrat durant el seu passat modern i contemporani? El primer govern del PSOE, el de l'època González, va ser el que va forjar l'edificant cultura del Pelotazo. I fa temps que sabem que els successius governs Aznar i Zapatero, tanto monta monta tanto, només van aconseguir unes taxes elevades de creixement econòmic perquè es va permetre als promotors immobiliaris l'accés indiscriminat als recursos dels mercats financers globals
-un nou mannà de recursos mai vist des del descobriment d'Amèrica-. Aquests mercats van prestar ingents quantitats de diners als bancs i caixes espanyols que després van ser invertits preferentment en el sector de la construcció a través de préstecs als promotors i als compradors particulars.
Això va permetre construir milions d'habitatges nous i va enlairar el PIB de l'Estat de forma excepcional. Tot a costa però, d'acumular un deute exterior enorme, de més d'un milió d'habitatges buits que ara no troben comprador, d'arrasar amb el territori i de fer esclatar una bombolla immobiliària que ens ha enfonsat en una crisi estructural.
A cap govern espanyol se li va acudir en tots aquests anys invertir seriosament en infraestructures productives en els territoris productius, en recerca i desenvolupament o en educació de primer nivell per aconseguir una economia competitiva i puntera d'alt nivell tecnològic, que pogués assegurar un creixement sostingut i sostenible.
Ni tan sols ara, en plena crisi, que també és de productivitat, aquestes són les prioritats. I el més perillós a curt termini encara està per arribar perquè a Espanya sembla que també s'han oblidat d'un altre petit detall: al sistema financer internacional no se'l pot enredar amb mirallets com als indis d'Amèrica, i els diners, la plata, s'ha de tornar. Avui, els promotors immobiliaris deuen 300.000 milions d'euros als bancs i caixes, i aquestes entitats una quantitat semblant a l'estranger.
Amb l'aixeta internacional tancada per aquest deute pendent i amb una morositat que s'ha multiplicat per deu, la restricció al crèdit a empreses i famílies durarà una llarga temporada... i la crisi també. La crisi econòmica espanyola no és només la
prolongació de la crisi financera internacional com ens volen fer creure, és
una autèntica crisi estructural, de model de creixement, institucional i de valors.
Davant d'aquesta Espanya eterna, de l'Espanya de sempre, curtplacista, voraç i àvida de diners que no són seus, ja és massa tard per voler sanar des de Catalunya un Estat amb càncer terminal, amb projectes federalistes o amb més autonomia. El contagi i la metàstasi estan assegurats, així que més val separar i salvar els pobles
que el conformen. Catalans, ara és l'hora de fer el pas i construir el nostre model, el nostre projecte, el nostre propi Estat, amb els nostres valors de sempre: amb tenacitat, esforç i creativitat. Si ens deixem arrossegar per la desfeta de l'economia espanyola, només aconseguirem la desfeta de l'economia catalana. Hem de saltar del vaixell que s'enfonsa. I no és cap traïció, l'hem pagat nosaltres! Ni que
sigui per seny i per prudència, valors també tan nostrats, decidim l'Estat català,
el nostre bot salvavides, i naveguem cap a Europa.
Uriel Bertran
Diputat al Parlament de Catalunya
